Per poder millorar els nostres serveis, utilitzem cookies de tercers per recopilar informació estadística i analítiques, així com tècniques.
Si continues navegant, considerem que acceptes la utilització. OK Més informació privacitat.

"Els professionals hem fet d’infermers, metges, au...

"Els professionals hem fet d’infermers, metges, auxiliars, portalliteres, però també d'acompanyament i suport dels pacients de Covid-19 davant la impossibilitat d'estar amb els familiars"

Enric Tomàs Franch és fill de l'Ampolla, però des que va decidir estudiar el grau d'Infermeria a la Universitat de Barcelona (UB) que viu a la capital catalana. Un cop finalitzada la carrera, va cursar el Màster Malalt Crític i Emergències. A més a més, ha realitzat diferents cursos com Técnicas de Depuración Extracorpórea, Humanitzant les cures intensives, Suport vital bàsic i l’avançat, Onimmunology; immunoteràpia i càncer, Metodologia de la recerca, qualitat i seguretat dels pacients, i Multiprofessional critical care review.

Des de fa més de tres anys que treballa a l'Hospital Clínic de Barcelona, centre que ocupa la posició número 21 de tot el món i la primera de tota Espanya, segons el rànquing World's Best Hospitals 2020, el qual valora els millors hospitals de 21 països diferents. Des de fa un any que és infermer intensivista per les diferents UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona. Això el va portar, ara fa uns 10 mesos, a atendre el primer pacient infectat per Covid-19 de Catalunya i de l'Estat espanyol.

Com molts altres companys de professió, durant aquesta crisi sanitària ha estat treballant de manera intensa en la lluita contra la pandèmia de Coronavirus SARS-CoV-2. Durant el seu temps lliure en aquesta “nova normalitat”, explica que li agrada llegir i veure pel·lícules i sèries.

- Com et va sorgir la vocació per la infermeria?

Des de ben petit que sempre m’havia agradat la docència i volia ser mestre, però quan vaig acabar l’ESO vaig sentir un neguit per a ampliar els meus coneixements sobre el món sanitari, no sabria dir per què. Després d'un temps, vaig entrar a formar part de la Creu Roja de l’Ampolla, realitzant serveis amb l’ambulància i també socorrisme, aquesta experiència va resultar ser molt gratificant professionalment i es podria dir que va ser el motiu pel qual vaig decidir estudiar el grau d'Infermeria. En el darrer curs de la carrera, havia d'escollir on volia realitzar les pràctiques, des que em va començar a interessar el sector de la salut que per a mi l'Hospital Clínic era el centre de referència, on sempre m'havia fet il·lusió treballar. Això em va portar a escollir-lo per a fer les pràctiques. Quan vaig acabar-les, em van oferir l'oportunitat de seguir treballant-hi i allí segueixo fins al dia d'avui.

- El primer cas de Covid-19 de Catalunya i de l'Estat espanyol es va atendre a la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, unitat on estaves destinat en aquell moment. Com el vau rebre?

Va ser a finals del passat mes de febrer, en aquell moment la infecció estava concentrada a Wuhan, la regió de la Xina on van aparèixer els primers casos de contagi, i també a Itàlia, però en aquell moment a Catalunya no hi havia detectat cap cas. Durant aquella època estava treballant a la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, la unitat funcionava amb normalitat.

Aquesta unitat té dues habitacions d’alt aïllament que consisteixen en un conjunt de mesures de seguretat com ara la pressió negativa, és a dir, quan obres la porta s'evita que l’aire i les partícules de dins l’habitació surtin fora d’ella, una avantcambra i una habitació on el professional quan surt de l’habitació es pot treure l’equip de protecció individual (EPI) i, fins i tot, realitzar-se una dutxa descontaminant. Aquestes sales estan preparades per a poder atendre pacients amb un risc d’infecció biològica de III o IV -el màxim és el IV, que equivaldria a malalties com el virus de l’Ebola-. Aquestes dues habitacions quan es va començar a expandir la Covid-19 ja es van preparar per si arribava el virus a Catalunya, ja que és l’hospital de referència d’aquesta regió. Una tarda vam rebre una trucada del Cap de la Guàrdia avisant que teníem el primer possible cas de Covid-19, tot l’equip ens vam quedar sorpresos, sabíem que en algun moment arribaria, però no ens esperàvem que fos tan ràpid.

Seguint el protocol, un dels infermers de la unitat va anar a atendre el possible cas a uns boxes especials ubicats a un altre lloc de l’hospital, mentre el personal que ens vam quedar a la unitat vam començar a preparar tot el circuit, els EPI, els monitors, material i dispositius..., per si realment es confirmava i requeria ingrés hospitalari. Evidentment, va donar positiu per la Covid-19 i va ingressar, i per tant, es podia dir que era el primer pacient infectat de Catalunya i també de l’Estat espanyol. Recordo que es va viure amb nerviosisme, incertesa i por, ja que no teníem coneixement del virus, ni tampoc expertesa en l’atenció de pacients amb un nivell infecciós IV, el més alt de l'escala, fins en aquell moment només estàvem habituats a tractar malalts amb nivell de risc biològic I i II, que són els més baixos.

- En aquell moment, l’equip mèdic que vau atendre aquest cas éreu conscients de fins on podia arribar la situació?

No teníem ni la més mínima idea que la situació arribaria fins a on ha arribat. Només teníem destinades dues habitacions d’alt aïllament d’hospitalització i un llit d'UCI amb les mateixes característiques, però en qüestió d’una setmana després de detectar el primer cas, tota la sala de malalties infeccioses es va convertir en la primera sala Covid de l’hospital i també tota una UCI.

A mitjans del mes de març, tot l’Hospital Clínic, tant sales d’hospitalització com UCI, en l'excepció d'algunes sales com per exemple les d’Oncologia i Hematologia, van passar a ser unitats Covid. Literalment va ser com un tsunami, una carrera de fons per a preparar a tots els professionals per a fer front a aquests malalts infectats per la Covid-19, per a convertir totes les UCI especialitzades en UCI Covid, i per a “crear” llits UCI en llocs de l'hospital destinats a altres activitats. Va ser tot plegat una bogeria que ningú s’esperava, era impensable que en 2-3 setmanes l'única atenció principal passés a ser atendre pacients amb Covid-19.

- Durant tots aquests mesos de pandèmia, has estat a l'UCI destinada a malalts amb Covid-19. Com ha estat aquesta experiència?

Des de l’inici de la pandèmia que estic a la Unitat de Cures Intensives (UCI) tractant malalts amb Covid-19. Aquesta experiència m’ha fet viure totes les emocions que es poden experimentar, o quasi totes, i a vegades en un mateix torn.

Recordo que l’inici va ser molt difícil, ja que no sabies a què t’enfrontaves, no sabies la dinàmica de la infecció. Per exemple, tenies un malalt que l’ingressaves a l'UCI amb requeriments baixos d’aportació d’oxigen, que mantenia una conversa amb l'equip mèdic sense cap problema, i passades unes hores l’havies d’intubar per un ràpid deteriorament. El que voldria explicar amb això és que en condicions normals a l'UCI l’avantatge és que el pacient està monitorat en tots els sentits i això permet que es pugui planificar el cas, preveure'n les possibles complicacions i actuar abans que es manifestin. Durant la primera onada de la Covid-19, era difícil poder fer previsions, llavors el què es feia davant un deteriorament era la intubació, actualment ja no és així.

Una de les coses que més angoixa em produeix és que si el malalt, sigui pel motiu que sigui, es complica no pots entrar al box ràpidament per a solucionar el problema, abans t'has de posar l’EPI. Al principi, trigaves més temps a poder entrar, ja que no estàvem acostumats a posar-nos-el, i evidentment ho has de fer seguint uns passos ordenats. Imagina't la situació per a un professional que té el pacient que s’està deteriorant o té un episodi greu que requereix una actuació immediata, i que hagués d'estar pensant si primer s’havia de posar els guants interns, la gorra, la mascareta FFP3..., tot plegat un estrès constant.

Un altre fet al qual em va costar molt adaptar-me va ser que no pots estar entrant i sortint del box les vegades que voldries. Per què? Per diversos motius, un és perquè s’ha de minimitzar al màxim possible l’exposició dels professionals i el temps, l’altre perquè al principi de la pandèmia no hi havia material suficient. Això m'ha permès aprendre molt bé l’organització de la feina i de les cures específiques de cada pacient per tal que, per exemple, en tres entrades programades per torn i per pacient has de fer-ho tot. A més a més, una vegada dins del box no pots sortir, això comporta que ens hàgim d’organitzar entre el personal perquè sempre hi hagi algú lliure que faci d’enllaç amb el professional que està dintre del box per si necessita material o ajuda d’algun tipus.

Una de les coses que recordo també és que entre nosaltres ens comunicàvem amb walkie talkie, hi havia moments divertits perquè el professional que estava fora rebia les comunicacions de tothom i a vegades no sabia a quin box li havien demanat la perfusió, a quin l’analítica o a quin quanta insulina li tocava al pacient. Ara que ho veig des d’una tercera persona em fa gràcia, però des de primera persona era una situació molt complicada.

De les coses que més em van impactar és la soledat dels pacients perquè no podien estar acompanyats dels seus familiars, no estaven autoritzades les visites i si, desgraciadament, un pacient moria, no es podien acomiadar, sols podia venir un familiar i veure'l a través de la finestra del box. Aquesta situació ens ha portat al fet que els professionals hàgim fet d’infermers, metges, auxiliars, portalliteres, però també donant-los acompanyament i suport davant aquesta soledat. L'Hospital Clínic va impulsar un programa per a fer videotrucades amb els familiars, quan els pacients despertaven de la intubació i podien parlar amb la família eren moments molt satisfactoris.

Tanmateix, cal dir que els companys de feina han estat un pilar molt fort, entre nosaltres ens ajudàvem un 200 % perquè tots estàvem vivint la mateixa situació. Era molt sorprenent el moment quan sense demanar ajuda, s'aproximava un company i et posava bé l’EPI si veia que no estava ben posat; si portaves molta estona dintre del box, t’oferien sortir i entrar ells a seguir; i així en molts més aspectes. Sense un treball en equip no hauria sortit igual de bé, vull aprofitar l'ocasió per a agrair aquest tracte solidari i professional entre nosaltres.

- Els equips sanitaris de Catalunya han estat preparats per a fer front la segona onada d’aquesta pandèmia?

En aquesta segona onada hem tingut un gran avantatge respecte a la primera, aquest ha estat l’experiència i un major coneixement de com actua el virus, les complicacions potencials i poder actuar per a prevenir-les. Això és el factor clau o l’avantatge que hem tingut en aquesta segona onada.

Hem après, també, dels errors o factors a millorar de la darrera onada, en aquesta s’han planificat els recursos materials, incloent-hi infraestructures al mateix hospital, amb més antelació, disposició de més ventiladors i suports de contingència. Ara bé, tenim un problema més greu que no teníem a la primera onada: la falta d’infermers. Davant d'això en preguntem de què serveix tenir, per exemple, 50 ventiladors més i 20 llits d'UCI extra, si no hi ha infermers? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Està clar que estem molt més preparats, però amb un personal esgotat, escàs i desbordat.

- Creus que la població pot disminuir el risc de rebrot?

De la mateixa manera que el personal sanitari donem el 200 %, també demanem que la població respecti les recomanacions sanitàries, com mantenir la distància social, l'ús adequat de mascareta -no serveix de res portar mascareta si no està ben posada, tapant la boca i el nas, i no tocar la part externa de la mascareta amb les mans-, evitar aglomeracions de persones en espais tancats i sense ventilació, i l'adequada higiene de mans: si es realitza amb solució alcohòlica, s'han de dedicar uns 20 segons o fins que el producte s’eixugui de les mans, i si és amb aigua i sabó uns 30 segons.

Si la població respecta totes les recomanacions i a això se li suma tot el progrés en tractar la Covid per part dels sanitaris, podrem controlar la pandèmia, si una de les dues parts no compleix de forma adequada les seves responsabilitats, persistirà el col·lapse sanitari, l’augment de despeses i el confinament extrem.

- El personal sanitari ha estat a primera línia des del primer moment, què penses sobre el risc de contagi dels professionals sanitaris?

Quan decideixes treballar a un centre sanitari saps que t’exposes a tractar pacients amb alguna malaltia infecciosa i el consegüent risc que et puguis contagiar. En condicions normals, l’hospital facilita els EPI per a minimitzar al màxim aquesta exposició. El problema que ens vam trobar, sobretot en la primera onada, va ser el dèficit d’EPI.

Al llarg de la pandèmia s’han contagiat molts companys, la gran majoria sense símptomes, però d’altres amb símptomes que han requerit ingrés hospitalari. A nosaltres ens feien la prova PCR cada setmana, i l’endemà de la prova ens informaven del resultat, en cas de resultat positiu havies de fer el confinament al domicili.

Està clar que pot passar, tot i que penso que s’haguessin pogut evitar molts contagis, però reconec que va ser una situació molt dinàmica i complicada, és a dir, que els protocols, els materials, els EPI i l’adequat maneig no van ser els mateixos a l’inici de la primera onada que al final.

- Creus que hi ha un reconeixement especial de la professió mèdica i sanitària per part de la societat?

Personalment, no crec que hi hagi un reconeixement per a la professió sanitària. A causa de la pandèmia, la societat ha pogut valorar el servei que oferim a la població, però és el mateix que hem estat donant sempre, l’únic que ara se’ns ha triplicat la feina i la forma de treballar, ja que, malauradament, afecta a tothom.

- I de l’Administració Pública?

Per part de l’Administració Pública encara menys, haurien d’invertir en sanitat i en educació per a millorar aquests serveis essencials per a la societat. Les institucions i els sanitaris estem al límit i, a més a més, estem patint encara les retallades de l’any 2010, crec que ja va sent hora que s'inverteixi en la millora de la sanitat, una de les millors del món i que s’està degradant.

- El teu Treball de Final de Màster el vas dedicar a investigar l’acompanyament als familiars de casos de mort encefàlica. Fes-nos cinc cèntims de les principals conclusions que vas extreure...

El Projecte Final de Màster va ser sobre com informar els familiars davant la mort encefàlica. Vaig escollir aquest tema, el de donar males notícies a la família, perquè ni a la universitat ni fora d’ella t’ensenyen en com informar. A la meva professió, malauradament, gran part dels dies has d’informar d'alguna mala notícia, i la forma en com l’exposes depèn una mica de la teva experiència i de la situació o magnitud de la notícia.

Vaig fer recerca per a tenir eines en el moment de comunicar una mala notícia. No hi ha molta recerca al respecte, però a grans trets un dels factors principals és mostrar empatia a la família, proximitat, fer-los sentir que estàs per ells, és també molt important respectar i gestionar les emocions, deixar-los parlar i expressar-se, donar la informació a poc a poc perquè tot el que diguis ho puguin assimilar i no pas dir-ho tot a la vegada i que no ho puguin gestionar o entendre.

- Penses que d’alguna manera et va servir per a ajudar a l’entorn familiar de tots els pacients que no han pogut superar la Covid-19?

En part sí, però per culpa de la Covid-19 les visites dels familiars estaven restringides, llavors tota la informació era via telefònica i aquest factor feia que la comunicació de la informació diferís bastant. Era i segueix sent molt complicat, ja que estàs parlant amb moltes persones que són familiars dels teus pacients sense veure’ls, sense saber res d’ells i els estàs informant sobre l’estat de salut, greu, que pateix el seu ésser estimat; totes aquestes coses feien que fos un procés de comunicació molt complicat perquè tampoc tenies gaire temps per a estar al telèfon a causa dels requeriments dels malalts. A més a més, sempre hi ha situacions puntuals que te les emportes al teu terreny personal, la gran majoria de vegades saps separar la teva vida professional de la personal, però en aquesta situació cada dia t’emportaves la situació crítica dels malalts i també les reaccions de desconsol dels familiars, al final tenies a càrrec teu el doble de responsabilitat.

Una de les situacions més difícils que m'he trobat ha estat en pacients que ingressaven a l'UCI parlant però clínicament malament, i els hi havies de dir que sentint-ho molt els havies d’intubar. Recordo que a vegades em deien: tinc por, tot anirà bé? I la meva família? Em tornaré a despertar? Abans de la intubació alguns d’ells feien una trucada a la família i tu eres qui estaves al seu costat fent de suport emocional a les dues parts. I jo, què els hi havia de dir en aquell moment si ningú coneixia la Covid-19? Sabies que una part dels pacients, desafortunadament, acabaven morint, d’altres, per sort, al cap d’unes setmanes, els despertaves i marxaven d’alta a la sala.

- A mitjà termini, com t’agradaria veure’t professionalment?

Espero seguir aprenent i millorant la meva pràctica professional dia a dia per a donar una adequada qualitat assistencial als malalts.
Altres imatges
Comparteix aquesta entrada